e s t r a s s a

31/03/2007

Català normal?

Filed under: Uncategorized — t. @ 23:37

Barcelona és una capital mundial del món editorial, en castellà i evidentment pel català… Catalunya és una país de lectors com a mínim superior en números i estadístiques a la mitja de l’estat. El seu idioma és quasi bé conegut per la totalitat de la seva població i es idioma vehicular, estudiat, controlat i avaluat dins del sistema educatiu general. Ales hores no s’explica la nul·litat de la maquinaria de difusió, marketing, edició, distribució, exposició, vendes i presencia als mitjans de comunicació, als carrers i a les llars de la vida quotidiana. Tampoc s’enten que no hi hagi presència, entre la multitut de fascicles i col·lecions a les llibreries i quioscs de premsa, de cap col·lecció de llibres d’autors catalans, tot i que fa anys es va editar alguna… Quasi nul·la presència tampoc al cinema, baixa als canals de radio, televisió, a les revistes i diaris, i molt baixa també a mitjans com el software informàtic d’entreteniment , ofimàtica i sistemes operatius informàtics en general, idem envers la telefonia mòbil; com també nul·litat total en les plataformes d’oci tipus videoconsoles, etc.

Davant d’això i de tot el desplegament històric de censures, intents d’aniquilació i guerres conqueridores varies, cal preguntar-se, ara que aparentment aquestes no hi son, que està passant i quins són els responsables de muntar shows cars i inútils com l’entremat d’interessos desplegats a Frankfurt o abans a Guadalajara (Mèxic), per exemple, i la buidor al carrer, mitjans i públic per no disposar de les eines més elementals per viure entre la nostra cultura, la catalana s’entén, doncs per TV3 per exemple (llegir el llibre de V.Alexandre) l’intent lent però constant de genocidi nacional, als seus informatius diaris es d’escàndol i de jutjat… Fet que per altre banda, no acabo encara d’entendre, doncs ningú o molt poca gent sembla adonar-se’n.

 

Anuncis

24/03/2007

On?

Filed under: Uncategorized — t. @ 16:42

Els polítics ara i avui, tots sense excepció, fan pena (i no llàstima). Es creuen en el deure de continuar fen veure que han de salvar al món, i l’únic que fan és intentar acontentar a la seva pròpia parròquia, els seus dòcils parroquians. Exclusivament això: Fer contents als seus votants, com a màxim, i si hi ha sort, a alguns simpatitzants. No hi propostes interessants, ni diàleg, ni debat que permetin endinsar-se de veritat per solucionar els problemes de la gent. Ja fa anys que els resultats electorals (i no les enquestes ni consultes d’avant mà…) els hi fan veure que la crua realitat és que, a més que perden vots a punta pala, només toquen alguna fibra als mateixos de sempre, la seva pròpia parròquia, cada vegada, cada consulta electoral més minsa, menys algun cas fora de guió (atemptats terroristes, guerres properes i/o inútils o fets excepcionals…). Resulta patètic sentir-los o llegir-los, també veure’ls, com s’esforcen amb els seus discursos buits a prometre arreglar res, res en absolut (Res amb majúscules…). I només criticar tot el que fa el contrari, tant a dins com a fora del mateix oracle (Partit) que tot ho veu, tot ho sap, tot ho fa, com una antiga mare mística i celestial. L’error, dia a dia, dels partits, dels seus dirigents, dels seus afiliats, votants i simpatitzants és que ja no hi ha solució pràctica ni intel·lectual…

Només una intervenció real per solucionar problemes socials reals passaria per una democràcia de participació directa, on els protagonista principal sigui la mateixa ciutadania, els individus i la col·lectivitat alhora, sense o pocs intermediaris. I no pas a l’estil de Ciutadans/Ciudadanos de Catalunya o d’on siguin, doncs aquest han intuït durant aquests últims anys quelcom a fer o iniciar fora de la maquinaria oficial, perversa i ineficient dels partits clàssics, però tampoc l’encerten si es pensen que entrant al sistema tallaren algunes cadenes. No, la situació és més fàcil i, com sempre passa a la humanitat, el més fàcil és l’últim que es veu o es fa servir… Cal que la gent volgui participar en un món menys complex on momes s’alimenten els llestos que menteixen per enriquir-se, per fotre el del costat i on faci falta… Només cal una organització senzilla dels ciutadans, des del barri fins a l’actuació que calgui a nivell d’estat.

Tampoc cal continuar amb la fantasia de Catalunya con una comunitat autònoma dins d’un estat que només fa que xuclar la sang dels ciutadans que treballen i resten totalment controlats, amb poques iniciatives i sense noves propostes per millorar, per fer el seu propi present i futur… Cal uns ciutadans amb el poder polític suficient on una persona sigui igual a un vot real, però no per donar el poder a un inútil que només vetllarà per un (o varis) interès corporatiu. Una persona igual a un vot en assemblees periòdiques i a la bast, per estar informat, decidir i executar directament solucions pels problemes reals, a curt, mig i llarg terme de la seva comunitat, de la seva realitat social, gran o petita. Decidir conjuntament amb la resta d’individus lliures i capaços. No cal delegar quasi be res, només les qüestions pràctiques, tècniques, materials… El vot, la decisió a través de les assemblees de barri o locals ha de donar peu a solucionar els problemes directament, amb poca demora, sense intermediaris ni torracollons que el principal que persegueixen és la seva lluïdesa, cínica i/o interessada pel seu ego o corporació/gremi instal·lat al seu voltant, quan no secretament…

Tot això ja ho van provar els anarquistes fa 100 anys, i s’ha deixat abandonat i esclafat interessadament, doncs era i és això: Massa fàcil i fora de control dels fills de puta que durant aquest últim segle, i més enrera, han farcit de desgràcies (i encara ho fan i hem de suportar…) a tota la humanitat.

La globalització i el crim (sense ser encara jutjat per ningú) d’atemptat envers la natura només semblen la punta d’un iceberg, d’un món ja ben podrit per l’ambició d’uns polítics de formes i continguts caducats. Deixaríem pas a una nova saviesa de participació i de recerca per solucionar la multitud de problemes que ens han deixat (i continuen cagant-nos) els “nostres” actuals representants, des del més modest alcalde de qualsevol vila coneguda del nostre voltant fins a l’inefable president d’uns estats units d’Amèrica o d’un falsa república popular de la xina, per exemple (les minúscules les apunto expressament…).

A on pebrots ens apuntarem per acabar amb tota bajanada falsament interessada dels polítics i ens dediquem ja a solucionar els problemes del nostre entorn, sense mirar-nos més el melic? On?.

17/03/2007

Falta benzina

Filed under: Uncategorized — t. @ 23:07

Compro de tant en tant la revista Benzina. Es una proposta vàlida per comprovar com està el món de la cultura en general, d’ací i d’arreu. No estic d’acord però en les apologies de CiU que sense massa sentit i oportunitat (salvo per ells mateixos, esclar) entrant a sac quan menys t’ho penses, en una revista pel altre banda que no l’hi escau per enlloc aquest tipus d’enaltiments. Tot sigui però, que entri dins del disseny malèfic utilitzat pels convergents, des de fa molts anys per arreu, per preparar d’assaltar de nou, i sempre, el poder per allà on el perden, molt sovint per cert, massa sovint del que voldrien (però la política és així i ells encara sense enterar-se’n…). No encaixa gens ni mica, doncs, que en l’últim número vigent de març, entre un bon reportatge i l’entrevista al meu estimat David Lynch i el trencador i radical (porc també) Xavier Bertran, aflori vida un article d’opinió com el d’en Enric Vila, dedicat al seu estimat Macià Alavedra, gran persona i personatge potser de la nostre relativa recent vida política (i econòmica…). No en té prou de tirar-nos per cara que es l’autor d’un recent llibre dedicat a la vida i miracles d’aquest ex-polític sinó que, a més, aprofita per enlairar, ensucrar i quasi divinitzar la figura d’aquest polític (ex), per a mi, i per a molts crec, només un més dels arquetips de dreta catalana parits, formats i desenvolupats a la falda del mestre (jedy?) Pujol.

Aquest Vila, igual que en Sostres, com citava aquí fa uns mesos, no volen saber res de ser, com a mínim, equanims en quan a opinar sobre societat i política. Només saben posar directament a CiU i el seu entorn i personatges, per sobre d’alguna raó més interessant. Enlairar (infinitament?) cometes de la Catalunya eterna de la llagrimeta, l’emoció, la sardaneta i les mil collonades per continuar donant voltes i no entrar de front a la realitat de que som una colla de cagats que no saben viatjar d’una puta vegada cap a la nostre definitiva independència. Aviam si acabem, per sempre, de mirar-nos el melic i gent com l’Enric Vila enfila d’una vegada la ploma o el teclat per dir coses més interessants o intel·ligents sobre el nostre dissortat país. Com a mínim això…

 

11/03/2007

El poder de la mentida

Filed under: Uncategorized — t. @ 00:03

Fa massa temps que observem les accions del PP després de perdre les eleccions ara farà ja tres anys, després del penós atemptat de terroristes d’inspiració binladiana (per alguns peperos encara diuen -no creuen- que van ser membres d’ETA…!), dictades directament des de algun llardós departament d’estratègia electoral, quan no de la mateixa cúpula directiva… Objectiu: Repetir mentides que per repetició, pel sol fet de repetir-ho tot fins a l’extenuació sembli que potser veritat… Això només pot donar redits electorals i a animar envers a la gent del seu propi partit, que viu en un no parar d’èxtasis quasi bé mític, de miracle a miracle, d’una espiritualitat “constitucionalista” acariciant cada dia el feixisme, tot però menys semblar que puguin guanyar les properes eleccions generals a l’estat espanyol…

A més de mentiders, a aquestes altures del segle XXI, la demagògia els fa insuportables i fastigosos. No hi ha dret que jugui’n amb la democràcia com si fos una joguina. Les seves mentides, i ja ha passat abans i s’ha demostrat amb escreix, poden desenvolupar l’odi i el terrorisme que tant semblen abominar (escrivim també la paraula guerra).

Tot plegat per continuar amb la farsa i amagar a una classe dirigent que actuen de manteniment d’unes castes que es creuen superiors (religioses i empresarials) El fi justifica els mitjans, encara que siguin ridículs, a tot vent, a llum de dia, amb manifestacions demagogues al carrer (qui ho havia de dir no fa tants anys, quan eren ells que reprimien i criminalitzaven les manis als carrers) i amb la mentida, sempre, per davant…

Aneu-vos-en a la merda!

 

Bloc a WordPress.com.