On?

Els polítics ara i avui, tots sense excepció, fan pena (i no llàstima). Es creuen en el deure de continuar fen veure que han de salvar al món, i l’únic que fan és intentar acontentar a la seva pròpia parròquia, els seus dòcils parroquians. Exclusivament això: Fer contents als seus votants, com a màxim, i si hi ha sort, a alguns simpatitzants. No hi propostes interessants, ni diàleg, ni debat que permetin endinsar-se de veritat per solucionar els problemes de la gent. Ja fa anys que els resultats electorals (i no les enquestes ni consultes d’avant mà…) els hi fan veure que la crua realitat és que, a més que perden vots a punta pala, només toquen alguna fibra als mateixos de sempre, la seva pròpia parròquia, cada vegada, cada consulta electoral més minsa, menys algun cas fora de guió (atemptats terroristes, guerres properes i/o inútils o fets excepcionals…). Resulta patètic sentir-los o llegir-los, també veure’ls, com s’esforcen amb els seus discursos buits a prometre arreglar res, res en absolut (Res amb majúscules…). I només criticar tot el que fa el contrari, tant a dins com a fora del mateix oracle (Partit) que tot ho veu, tot ho sap, tot ho fa, com una antiga mare mística i celestial. L’error, dia a dia, dels partits, dels seus dirigents, dels seus afiliats, votants i simpatitzants és que ja no hi ha solució pràctica ni intel·lectual…

Només una intervenció real per solucionar problemes socials reals passaria per una democràcia de participació directa, on els protagonista principal sigui la mateixa ciutadania, els individus i la col·lectivitat alhora, sense o pocs intermediaris. I no pas a l’estil de Ciutadans/Ciudadanos de Catalunya o d’on siguin, doncs aquest han intuït durant aquests últims anys quelcom a fer o iniciar fora de la maquinaria oficial, perversa i ineficient dels partits clàssics, però tampoc l’encerten si es pensen que entrant al sistema tallaren algunes cadenes. No, la situació és més fàcil i, com sempre passa a la humanitat, el més fàcil és l’últim que es veu o es fa servir… Cal que la gent volgui participar en un món menys complex on momes s’alimenten els llestos que menteixen per enriquir-se, per fotre el del costat i on faci falta… Només cal una organització senzilla dels ciutadans, des del barri fins a l’actuació que calgui a nivell d’estat.

Tampoc cal continuar amb la fantasia de Catalunya con una comunitat autònoma dins d’un estat que només fa que xuclar la sang dels ciutadans que treballen i resten totalment controlats, amb poques iniciatives i sense noves propostes per millorar, per fer el seu propi present i futur… Cal uns ciutadans amb el poder polític suficient on una persona sigui igual a un vot real, però no per donar el poder a un inútil que només vetllarà per un (o varis) interès corporatiu. Una persona igual a un vot en assemblees periòdiques i a la bast, per estar informat, decidir i executar directament solucions pels problemes reals, a curt, mig i llarg terme de la seva comunitat, de la seva realitat social, gran o petita. Decidir conjuntament amb la resta d’individus lliures i capaços. No cal delegar quasi be res, només les qüestions pràctiques, tècniques, materials… El vot, la decisió a través de les assemblees de barri o locals ha de donar peu a solucionar els problemes directament, amb poca demora, sense intermediaris ni torracollons que el principal que persegueixen és la seva lluïdesa, cínica i/o interessada pel seu ego o corporació/gremi instal·lat al seu voltant, quan no secretament…

Tot això ja ho van provar els anarquistes fa 100 anys, i s’ha deixat abandonat i esclafat interessadament, doncs era i és això: Massa fàcil i fora de control dels fills de puta que durant aquest últim segle, i més enrera, han farcit de desgràcies (i encara ho fan i hem de suportar…) a tota la humanitat.

La globalització i el crim (sense ser encara jutjat per ningú) d’atemptat envers la natura només semblen la punta d’un iceberg, d’un món ja ben podrit per l’ambició d’uns polítics de formes i continguts caducats. Deixaríem pas a una nova saviesa de participació i de recerca per solucionar la multitud de problemes que ens han deixat (i continuen cagant-nos) els “nostres” actuals representants, des del més modest alcalde de qualsevol vila coneguda del nostre voltant fins a l’inefable president d’uns estats units d’Amèrica o d’un falsa república popular de la xina, per exemple (les minúscules les apunto expressament…).

A on pebrots ens apuntarem per acabar amb tota bajanada falsament interessada dels polítics i ens dediquem ja a solucionar els problemes del nostre entorn, sense mirar-nos més el melic? On?.